Crónicas pretéritas: Diagonal a Peña Telera
Texto original en http://www.cordada.org/forum/viewtopic.php?f=2&t=149
La Diagonal a Peña Telera es un estético y asequible corredor de más de 500 m que suele estar en condiciones en épocas de innivación normal. Muy frecuentado y de cómoda aproximación, está equipado en los pasos clave, la inclinación es bastante constante, y la bajada, si la temporada está avanzada como fue nuestro caso, se debe realizar no demasiado tarde, para que la nieve esté en buenas condiciones, tanto si se hace por la gran cornisa, como por el corredor de la Y. Esta actividad la hicimos Gerard, Jordi, Moira y un servidor en marzo de 2007. Aquí va la crónica de Gerard en catalán.
Zona: Pirineos - Telera
Dificultad: AD
Orientación: Norte
Material: 5 cintas, doble piolet.
Aproximación: 2 horas
Fecha actividad: marzo 2007
Apertura:
"Aquest últim cap de setmana vam anar a fer la Diagonal del Peña Telera, un corredor clàssic i molt estètic, a part de no ser gaire difícil (AD). Havíem estat tota la setmana dubtant d’anar-hi perquè semblava que només seríem el Jose i jo i un munt de roca i nosaltres el que volíem era neu! Però al final, el dissabte vam sortir una mica tard cap al Peña Telera. Érem: el Jordi i la Moira, el Jose i jo, algo així com dos parelles. Això sí, els que si semblen a una parella de tota la vida son el Jordi i el Jose. Si un diu blanc, l’altre negre, si s’ha de pujar a les sis, l’altre a les cinc, que si el corredor Maribel o la Diagonal... Com gat i gos. Per tant, vam decidir que les cordades serien: una la parella i l’altre el dos mascles. I entre discussions i bromes, vam arribar a Pierafita (després de quatre horetes de res) on teníem reservades unes “fantàstiques” lliteres dins del refugi del poble.
Com encara era aviat, vam decidir fer un reconeixement del terreny i apropar-nos a peu de via, que com no anàvem carregats va ser molt agradable. A més a més vam aprofitar per preguntar com estava la via i confirmar que estava en perfectes condicions, que per cert, també ho deien les piades d’internet però no ens ho havíem acabat de creure. Així que la cosa pintava bé i ho vam celebrar amb unes canyes i un truco. Un cop mig-sopats, doncs va ser ben pobre, vam anar a fer nones aviat perquè ens llevaríem a les TRES del mati!!! A les tres!!! Si fins i tot es va riure el guarda del refugi!! Era una bogeria, però l’única manera de garantir que seríem els primers i evitar la caiguda de pedres. Tot i que no encara no havíem fet res vam anar a dormir amb la sensació de ser uns grans alpinistes, jiji. I com a tals, vam suportar els roncs dels companys.
I entre poc dormir i poc esmorzar (perquè encara fou mes ranci que el sopar), vam sortir amb els frontals cap a peu de via. Després d’una hora i mitja d’aproximació vam arribar a peu de via, però no érem els primers! Hi havia un parell de noies que ja estaven llestes i a nosaltres encara ens faltava la “puesta a punto”.
Però com a bons cordadistes ens vam espavilar i en les primeres rampes suaus, mentre clarejava el dia, ja les havíem agafat. I la cosa es va animant de gent que cada cop els veiem mes avall, ben petits. I com qui no vol al cosa ens vam trobar amb un petit tram de gel, on vaig decidir esperar al meu company de cordada per veure si calia encordar-se. Era fàcil, però la canal estava molt dreta i ja hi havia molta caiguda. Però no havia acabat de dir “Que Jose, ens encordem ja o passem?” Quan la Moira, sense pensar-s’ho, pim pam pim pam i fora! Joder, vaig pensar. I en acabar aquest ràpid pensament el Jordi ja s’havia encarat i el Jose estava afilant els piolos. Estava clar que aquí no ens encordaríem.
I després del resalt petit, en va venir un altre mes complicat i després un altre i cada cop feia mes yuyu, però seguíem tirant com bèsties i sense encordar-nos! Upsss!! La cosa estava força dreta (uns 55º pels frikis) quan la canal es va obrir per deixar-nos veure l’ibon i tot el paisatge, impressionant a pesar de la poca neu d’aquest any.
Teníem davant una fantàstica rampa que havíem de creuar amb una caiguda directa sense interferències fins l’ibon. Quina por! Aquí tots vam passar ben poc a poc, mirant els peus com s’anaven avançat. I es que una patinada t’enviava a l’escorxador. I després, un altre tram de rampes i l’últim resalt on ja ens fèiem les fotos per la posteritat. Havíem trigat dos hores i mitja i només faltava arribar al cim i baixar.
Arribar al cim, bé, morts de gana i de set, però bé. El dia ens acompanyava i les vistes increïbles (sobretot la del Midi). Però la baixada... això és una altra cosa! Quina baixadeta! Primer uns culens-bagens que casi fan que perdi la càmera i acte seguit unes rampes cada cop més dretes que les vam baixar amb el cul ben apretat.
Els que hagueu anat, ja sabeu el que es el pas horitzontal i els que no, us faré cinc cèntims. Una putada! Es tracte d’un llarg flanqueig molt aeri per rampes de neu que arriben als 50º. El perill es que si fas una patinada es molt probable que l’autodetenció no s’arribi a produir doncs el precipici es massa proper. No hi ha marge. Fa una por. Però poc a poc li vam anar agafant el gustillo i, la veritat es que val la pena perquè es preciós, sobretot un tram que vas protegit en un balcó de roca. O més endavant quan ens vam haver de creuar agafats a la roca perquè casi no hi havia traça! Que son macos els records... en aquell moment no tant. I després de la travessa, s’enllaça amb la ruta normal que es una fantàstica baixada fins l’ibon, que es feu un xic pesada.
I com a bons alpinistes a les 14h ja havíem arribat i ens vam permetre el luxe de prendre el sol i petar la xerrada tot planificant la pròxima sortida (la Nord del Taillon i el corredor Maribel, pels interessats).
Gerard Fernàndez ".
